L’any 2012 es van complir cent trenta anys de la inauguració de la Torre de les Aigües del Besòs, una iniciativa empresarial duta a terme a finals del segle XIX, amb el pro­pòsit d’aprofitar el cabal subterrani del riu Besòs.

El resultat no va respondre a les expectatives dels promotors, l’empresa fracassà i això va concloure amb la mort no del tot aclarida d’un dels seus impulsors. Tan­mateix, ens ha quedat una magnífica torre de mamposteria que forma part de l’imagi­nari col·lectiu del Poblenou.

L’aigua del Besòs, una font de riquesa

A finals del segle XIX, l’aigua a Barcelona i rodalia era un bé escàs. Els anys 1875 i 1876 van ser dos anys de sequera extrema. Un any més tard, el 1877, es publica una memòria sobre un projecte d’aigües per elevació per ser explotat a Barcelona i la seva rodalia —suburbis, segons expressió de l’època— a càrrec de la societat general constituïda aquell mateix any. El projecte empresarial estarà dirigit pel principal inversor, Francisco Javier Camps Puigmartí.

Barcelona era molt lluny dels estàndards de consum d’aigua d’altres ciutats europees, com per exemple Marsella, que disposava de 420 litres. Ciutats com ara París, Dijon o Glasgow arribaven als 200 litres. Amb la realització del projecte la companyia preveia arribar als 38,22 litres, duplicant pràcticament la disponibilitat d’aigua per habitant.

El lloc escollit per a la captació de l’aigua era el marge dret del riu Besòs en Sant Martí de Provençals, a un quilòmetre del mar i a menys de quatre quilòmetres de Barcelona. Un terreny limitat pels carrers de Curtidores, Corders, Wad-ras, Mayor del Taulat i Herreros, segons denominació de l’època, on hi havia hagut la fàbrica de cervesa dels senyors Camps i Kuentzmann. Aquest darrer no és cap altre que August Kuentzmann Damm, oncle de Joseph Damm, un dels creadors de la popular cervesa Damm.

Les anàlisis químiques de l’aigua realitzades també eren favorables: «El agua analizada por sus cualidades o caracteres físicos de limpieza, ligereza, gusto y frescura pertenece a las potables naturales […] disuelve perfectamente el jabón y cuece bien las legumbres».

El projecte original de l’arquitecte Pere Falqués (aleshores arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals), preveia una torre amb una alçària de 80 metres i dos dipòsits, un a 40 metres i l’altre a 80 metres. L’aigua, impulsada per les bombes instal·lades a la Casa de les Vàlvules, penetrava a través d’una curta galeria i remuntava per l’ull central de la torre fins a arribar al capdamunt del dipòsit, on s’abocava a l’interior del dipòsit.

Finalment, el dimecres 21 de juny de 1882 arribà el gran dia de la inauguració. La Torre de les Aigües no està acabada encara, i tenia 51 metres d’elevació —així ens ha arribat als nostres dies— establerts fins al primer dipòsit de 600 m3.

A partir de la seva inauguració, l’empresa comença una forta expansió. Així, el novembre de 1882 l’Ajuntament concedeix permís al senyor Camps per canalitzar els passeigs de Sant Joan, Isabel II i Aduana i la plaça Palau.

Malauradament, tot i que la companyia havia realitzat un acurat estudi sobre la qualitat de l’aigua, la proximitat amb el front litoral i l’efecte de la succió que exercien les bombes motivà que el maig de 1889 l’aigua presentés alts índexs de salinitat i se’n suspengués el proveïment a la població al cap de poc temps. El fracàs de l’empresa va afectar molt el seu director gerent i principal artífex de la inversió, Francisco Javier Camps i Puigmartí, i es diu que aquell fet no fou aliè a la seva mort el 12 de febrer de 1890.

Això provocà, de retruc, el fracàs en els objectius i el desmantellament de l’empresa, que va vendre tota la instal·lació a la societat anglesa Barcelona Besós Waterworks Company Ltd. i que la va traspassar, l’any 1895, a la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB).

Aigua industrial (1895-1990)

La SGAB va orientar el sistema de la Torre del Besòs al proveïment d’aigua industrial. La proximitat al complex metal·lúrgic de Can Girona fou decisiva i va propiciar un nou canvi de mans, un quart de segle més tard. El 18 de maig de 1922, la societat Material para Ferrocarriles y Construcciones S.A., hereva de Can Girona, va adquirir a la SGAB el complex de la Torre de les Aigües.

La factoria metal·lúrgica tenia grans necessitats d’aigua i va treure un bon rendiment de les instal·lacions. Durant la Guerra Civil, la Torre de les Aigües es va incorporar així mateix al sistema de defensa antiaèria i s’hi va instal·lar una bateria.

Després dels Jocs Olímpics de 1992 va començar la reordenació urbanística d’aquest sector del front litoral a Diagonal Mar; la venda dels terrenys ja s’havia efectuat, enmig d’un procés que va ser molt polèmic, la fàbrica fou desmantellada i per un temps la Torre de les Aigües, junt amb la Casa de Vàlvules annexa, va quedar com a únic element construït enmig d’un gran buit urbà.

L’Ajuntament de Barcelona havia passat a ser el titular d’aquells elements inclosos en el catàleg del patrimoni historicoartístic de la ciutat i, un temps després, els antics treballadors de Macosa més les entitats culturals i veïnals van tenir un paper clau a l’hora d’impulsar-ne la rehabilitació i d’implicar-hi tant l’administració municipal com Aigües de Barcelona, que va assumir la seva restauració i rehabilitació.

La rehabilitació (2010-2012)

La intervenció realitzada en el conjunt arquitectònic format per la Torre de les Aigües del Besòs i la Casa de Vàlvules ha procurat posar en relleu els valors originals de les dues construccions. D’acord amb el conveni signat el gener de 2010 entre l’Ajuntament de Barcelona i la SGAB, que n’ha finançat la recuperació, els treballs es van encarregar a l’equip format pels arquitectes Antoni Vilanova i Eduard Simó, l’arquitecte tècnic Joan Olona i la geògrafa i historiadora Mercè Tatjer.

La Casa de Vàlvules reforça el seu paper cultural amb la incorporació del conjunt escultòric Himmelsrichtungen (Punts cardinals), obra de l’artista alemany Blinky Palermo (1943-1977). Aleshores, compta amb l’espai expositiu “Ramon Calsina” a la segona planta.

En l’actualitat, gràcies a un conveni entre l’Ajuntament i l’Arxiu Històric del Poblenou, la torre es pot visitar. Les visites traslladen als visitants a través dels tres somnis de la Torre de les Aigües del Besòs: el somni de l’empresari que va veure en ella la forma de proporcionar aigua a Barcelona, posteriorment trencat en declarar-se l’aigua no apropiada pel consum humà, el del seu ressorgir en el mar de la Barcelona industrial i, finalment, el somni acabat d’acomplir de veure-la rehabilitada i oberta a la ciutadania.